crònicahistòria
Art, Personatges

Virtuosos

Per virtuós defineix el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC –a més de l’obvietat de ser la qualitat d’aquell qui practica la virtut– la persona que “excel·leix en la tècnica del seu art, especialment a tocar un instrument musical”. De virtuosos d’aquesta mena n’hi ha hagut molts, al llarg de la història. Més abundants en una època on les dificultats i la migradesa dels recursos econòmics i tècnics feien aflorar en la seva màxima exponencialitat la virtut humana, tampoc són una espècie extingida en l’actualitat, especialment en el món musical, on la professionalització ha consagrat un irreductible bastió de la cultura de l’esforç en els conservatoris i escoles musicals.

Repassant el llibret que acompanya un disc de la música de taula de Telemann llegeixo que el compositor alemany que en vida (1681-1767) va arribar a tenir més fama que Bach destacà com a virtuós als 12 anys. És a dir, des d’aquell moment no deixà d’escriure partitures i més  partitures. La seva família veia tan malament que es dediqués a una feina tan poc donada a la riquesa com la de compositor que el pare va fer desaparèixer tots els instruments de la casa. El jove Georg Philipp, però, –i a diferència de compositors destacats de la seva època– va afrontar la lògica del seu destí gràcies al seu extraordinari sentit de l’humor, la seva sorneguera sociabilitat i el seu sentit positiu de la vida. No va ser un virtuós de psicologia frustrada i laberíntica. Més aviat una persona senzilla de potencial infinit i, això sí, una capacitat de treball esgotadora. El seu llegat: milers de composicions… totes elles quantificades en vida del (i pel) mateix autor.

El que m’ha semblat remarcable de la biografia del compositor és aquesta manera de casar afabilitat i plena confiança en ell mateix (que mai el feia defallir) amb el seu natural torrent de força creadora i l’incansable capacitat de treball, cosa que mentre algú pot pensar que es pot assolir la satisfacció vital des d’una ociós retir en una frondosament abastida illa de Robinson Crusoe d’altres demostren que la feina molt ben (i incansablement) feta és també una garantia per coronar una vida satisfactòria.

La virtut es cultiva des de molts fronts del dia a dia però, principalment, des de la constància amb un mateix. I no hi ha més volta de full que aquesta, la de la fidelitat al que un fa, que li fa fer-lo amb tota la força possible si en veritat hi creu.

No deixeu d’escoltar algunes –de les moltes– joies de Telemann, com aquesta:

És el segon moviment (Les plaisirs) de la famosa Suite en La menor per flauta. La melodia nerviosament eixerida és una síntesi de virtuosisme barroc.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis
%d bloggers like this: