“Sortosament, les nostres forces de re­sistència són superiors a les de disgregació”
Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya.

Una pàtria –tornem-ho a recordar– no ha de jutjar el seu propi caràcter pels seus líders, sinó pel seu poble que, en darrer terme, és qui la conforma. Una veritat fàcil d’intuir però no tan senzilla d’aplicar.

En una època on els forjadors de la política han perdut el monopoli de la veritat patriòtica i on tot es projecta en el mirall del caos i la incertesa del futur, el record del passat és un estimulant exercici d’allò que un poble ha estat i ha construït, però també una evidència d’allò que sempre li ha acompanyat. I, curiosament, allò que ha salvat Catalunya –com a entitat política o com a realitat nacional– és la seva voluntat de ser i, més concretament, la seva perenne resistència a no deixar de ser. La supervivència com a forma de vida col·lectiva és el veritable motiu de pervivència de la nació. Continua la lectura de “Pacte i resistència a la Catalunya mil·lenària” →

Per als francs, els habitants de les terres dels Pirineus enllà eren els castlans. Aquestes contrades, que comprenien un espai indeterminat i variable entre les costes de l’Empordà i el pas de les Nogueres, devia ser alguna cosa com la Castlania, la “terra dels castells”. La germinació d’una pàtria era ja un fet. Catalunya prendria cos i forma ben aviat… i fins als nostres dies.

Catalunya és un veritable país de castells, autèntic símbol d’identitat en els albors de la seva forja nacional: essent com era terra de frontera entre l’Europa cristiana i l’Islam, al paisatge de la Catalunya Vella es multiplicaren com flors castells i torres de guaita. Un imperi en expansió, el del rei Carles el Gran, havia d’ésser protegit. No hi havia a Occident un lloc tant fortificat com la “terra dels castells”. De ser un país introspectiu, en un sentit defensiu del seu territori, va passar a ser la terra en expansió. Una conquesta de la Mediterrània i una importació del seu sistema polític (el confederalisme medieval, còmodament sustentat en la figura política del pacte) estava per arribar.

Glòries del passat. I què en queda?
Continua la lectura de “Del país dels castlans” →