Un Vallès ple d’històries a
Catalunya, any 1149. En algun lloc perdut del bisbat de Vic. “Els camins que menen l’accés a Déu són veritablement inescrutables”, barrinava fra Riquer fent ziga-zagues per uns feréstecs corriols que descendien per damunt de la cinglera d’en Bertí. El monjo feia via cap a un sot que tenia una balma per església i un esbojarrat torrent d’aigua com a primera font de vida. “Ves quin lloc tan inhòspit per anar-hi a parar! Un sot!”, sentencià. S’arrossegava sobre el seu hàbit, amb les vores de baix totalment estripades de tant traginar. L’ase que l’acompanyava, carregat de queviures i eines, semblava inquirir el seu amo amb la mirada obedient. Fra Riquer s’aturà, s’encarà a l’animal i exclamà: “Prior de Sant Miquel del Fai! Ves quina cosa de manar. Allà només hi ha dones d’aigua…!”. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Historiant, historiant... 