El mirall de la revolució i les pors d’Occident

Les revolucions del nostre segle no començaran amb la presa de fortaleses imponents, amb la deposició de superbs tirans al seu palau, amb la violenta mort d’un virrei a mans d’un poble que alça els braços amb la falç a la mà. No, res d’això hauria de succeir a un Occident que, a diferència de l’Orient, sometitza les seves tensions en el seu propi cos. Un Occident que ja va fer revolucions d’aquest to. Més enllà de la Mediterrània sí s’estan prenent fortaleses, deposant tirans a cops de força popular enmig de les places del poder i assassinant –o, almenys, intentant-ho– virreis. Ja no s’alcen falçs sinó fusells kalàixnikov. Ja no es reparteixen octavetes clandestines, sinó que s’aboca tota la ràbia a Facebook i Twitter. Les noves revolucions es fan a l’Orient com es feien a l’Occident: amb les eines del moment però amb molta, moltíssima, passió popular. Ben bé una visió retrospectiva que canvia instruments però no actituds.

Als nostres contorns, mentrestant, hem marcat una línia divisòria, una frontera, que es fa més gruixuda així com s’encén aquesta passió popular extramurs. Continua la lectura de “El mirall de la revolució i les pors d’Occident” →

Sant Jordi. Voltaire. Catalunya.

Què hi fa, una estàtua de Voltaire, produïda a la Barcelona del segle XVIII, al bell mig del Museu Episcopal de Vic? Les rutes museístiques de vegades et reporten sorpreses inversemblants. Aquesta n’és una. O potser no.

La intrèpida normativa de reproducció de continguts del museu em va impedir capturar furtivament una instantània d’aquell cos de ceràmica, però no em va manllevar la inquietud per conèixer l’abast del vincle catalano-volterià. Segons consta en la història editorial del país, Voltaire s’introdueix en català a la Barcelona de la dècada de 1770, quan l’eminent escriptor, historiador i pensador francès viu els seus darrers dies. El que em resultà alenador fou aquest interès primerenc dels cercles catalans cultivats per la figura de Voltaire, un controvertit personatge a l’era de l’Antic Règim (a França i a Espanya), tan sovint enfrontat a l’autoritat política o a la jerarquia eclesiàstica. A Catalunya, en ple desenvolupament de les reformes borbòniques, en l’auge de la figura de Carles III, hi ha l’aportació il·lustrada de tipus intel·lectual amb la difusió de l’obra escrita d’un dels grans constructors del monumental –i discutit– Segle de les Llums. Al cap i a la fi, alguns dels (pocs) que manaven a Madrid eren ferms defensors de les tesis més pregones del despotisme il·lustrat en el qual el rei Carles era l’arquetip hispànic.

L’escultura vigatana presentava un Voltaire carregat amb un feixuc volum.
De què? De quina obra? Vaig pensar ràpidament en l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert.

A Voltaire l’havien acusat de ser l’ideòleg de tan polèmic projecte. La imatge, però, també m’evocava el simple retrat de l’autor: un home que creia que la literatura constituïa un vehicle de canvi i de transformació social en ella mateixa. Una creença pionera en el seu temps.

En una diada com la d’avui, on un drac es deixa vèncer per un sant o un sant esclafa la tirania d’un rèptil gegant, val la pena no oblidar el paper de la cultura i de la cultura escrita, en particular, en la transformació de la societat. És ben veritat: les lletres relliguen els fonaments d’una democràcia. I els relliguen bé.

Sobre aquest bloc

Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però també del present. La història és l’ahir i és l’avui. Hic et nunc, aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

Qui escriu això? Un servidor, Diego Sola (Granollers, 1988). Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona, amant de l’escriptura, divulgador de la cultura i interrogador dels temps. Només pretenc exercir molt humilment la meva tasca d’historiador, l’ofici de cronista, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d’on venim i cap a on anem.

Crònica, cultura, història, vida. Tot un garbuix de conceptes plens de contingut. Des d’un plantejament crític i alhora constructiu.

Contacte: diegosola@ub.edu

*Encapçala la pàgina el bust geminat d’Heròdot i Tucídides, els dos grans historiadors de la Grècia clàssica, considerats pares de l’ofici d’historiar.