crònicahistòria
Història

Històries: Granollers, 1466: perfum, luxe i mort (NacióGranollers.cat)

Un Vallès ple d’històries a

NacióGranollers

«Constança, fes el favor d’endur-te les dones!». El cavaller Joan de Montbui esbufega i s’eixuga el suor del front mentre, xiuxiuejant enmig de les pregàries, crida l’esposa. Ella, Constança Desvall, embolicada en un vel tan fosc que la fa pràcticament invisible enmig de la penombra, corre cap a l’altra punta de la sala. Allà, unes jovenetes esposes d’altres cavallers del rei comenten admirades l’escena que estan veient. Entre responsori i responsori, només el murmuri d’aquelles tafaneres trenca el greu silenci del lloc. Constança s’enfunda el vestit de senyora de la casa i segueix la consigna del marit, que no vol quedar com un mal amfitrió. Agafa del braç les dones i se les endú cap enfora. «Ja n’hi ha prou! Cap als carrers de Granollers hi falta gent!», les renya. «I ara, dona! Volem pregar pel rei!», respon una, indignada. «I fa tan bona olor, aquí dins…», diu una altra. «Ves-te’n tu al carrer, si ho vols. Nosaltres ens quedem amb el rei, nostre senyor: ves que morir el dia del seu sant…!» Constança es gira cap al gran llit al fons de l’estança i, vora el moribund, divisa tot de capellans, el cambrer major, el vicecanceller, el protonotari, l’escrivà, uns frares de l’Orde d’Avís, el patge Joan Vicente… Hi ha tal munió de gent arreplegada entorn del llit que quasi no es veuen ni els peuets blancs del monarca. «Qui li havia de dir que moriria aquí. Almenys està envoltat de bons amics». Constança tanca els ulls i ensuma la flaire de l’habitació. Tan fresca, tan deliciosa… Perfum de benjuí i almesc, dolça cera cremant, encens i aigua de roses… Una addictiva olor mesclada que emplena qualsevol racó d’aquell primer pis del casal dels Tagamanent, convertit per uns dies en una mena de petita cort quasi renaixentista plena de llibres, monocords i rellotges d’aigua i de sorra. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

Qui escriu això? Diego Sola (Granollers, 1988. Canovellí). Historiador i divulgador. Llicenciat en Història i doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona.

Professor i investigador a la Facultat de Geografia i Història de la UB. Intentant cultivar la tasca d'historiador, la no sempre fàcil tasca de comprendre com som, d'on venim i cap a on anem. (+perfil)
Historiar, fer història, és com teixir un brodat de trames i colors diversos. Fer història implica exercir, també, l’ofici de cronista. Un cronista que parla del passat però, també, del present. La història és l’ahir i és l’avui. Aquí i ara, mirem el passat que ens ha precedit i excavem la complexitat del nostre segle.

No en va, i com deia Ciceró,
“la història és mestra de la vida”!
Anuncis
%d bloggers like this: