Un Vallès ple d’històries a
«Constança, fes el favor d’endur-te les dones!». El cavaller Joan de Montbui esbufega i s’eixuga el suor del front mentre, xiuxiuejant enmig de les pregàries, crida l’esposa. Ella, Constança Desvall, embolicada en un vel tan fosc que la fa pràcticament invisible enmig de la penombra, corre cap a l’altra punta de la sala. Allà, unes jovenetes esposes d’altres cavallers del rei comenten admirades l’escena que estan veient. Entre responsori i responsori, només el murmuri d’aquelles tafaneres trenca el greu silenci del lloc. Constança s’enfunda el vestit de senyora de la casa i segueix la consigna del marit, que no vol quedar com un mal amfitrió. Agafa del braç les dones i se les endú cap enfora. «Ja n’hi ha prou! Cap als carrers de Granollers hi falta gent!», les renya. «I ara, dona! Volem pregar pel rei!», respon una, indignada. «I fa tan bona olor, aquí dins…», diu una altra. «Ves-te’n tu al carrer, si ho vols. Nosaltres ens quedem amb el rei, nostre senyor: ves que morir el dia del seu sant…!» Constança es gira cap al gran llit al fons de l’estança i, vora el moribund, divisa tot de capellans, el cambrer major, el vicecanceller, el protonotari, l’escrivà, uns frares de l’Orde d’Avís, el patge Joan Vicente… Hi ha tal munió de gent arreplegada entorn del llit que quasi no es veuen ni els peuets blancs del monarca. «Qui li havia de dir que moriria aquí. Almenys està envoltat de bons amics». Constança tanca els ulls i ensuma la flaire de l’habitació. Tan fresca, tan deliciosa… Perfum de benjuí i almesc, dolça cera cremant, encens i aigua de roses… Una addictiva olor mesclada que emplena qualsevol racó d’aquell primer pis del casal dels Tagamanent, convertit per uns dies en una mena de petita cort quasi renaixentista plena de llibres, monocords i rellotges d’aigua i de sorra. (Llegeix sencer a NacióGranollers.cat)
Historiant, historiant... 