Mont Athos, un viatge al cor de l’ortodòxia

La Muntanya Sagrada o el desconcert davant la immensitat

Text i fotografies de Diego Sola

Mar esbravada en el solitari camí d’Iviron a Stavronikita. Al fons, l’Athos (2.033 metres), amb els habituals núvols de boira que li fan de barret (gener de 2024)

L’Apostolos és un taxista proper a la jubilació que fa dècades que deambula per Tessalònica, la bulliciosa capital de la Macedònia grega. M’explica, portant-me a la terminal d’autobusos que connecta la ciutat amb la península Calcídica, que ha estat diverses vegades a la Muntanya Sagrada (l’Agion Oros) visitant alguns monjos coneguts. Per ell, el paisatge i el menjar són dues de les millors coses d’aquell recòndit racó d’Europa i la Mediterrània, a on m’hi dirigeixo per encetar una particular peregrinació al cor de la Cristiandat ortodoxa. Perquè el Mont Athos, com més habitualment es coneix aquest indret, és, per als fidels cristians de l’Orient (no només pels grecs, també pels búlgars, els serbis, els romanesos, els russos i molts d’altres), el bastió i el far de la seva Església ortodoxa.

En la ruta de Tessalònica a Uranòpolis, la darrera localitat de la perifèria (regió) de Macedònia abans de travessar el mur (de terra i aigua) cap a l’Athos, llegeixo els escrits de Silvà l’Athonita (1866-1933), un monjo rus que va viure al monestir de Sant Pantaleó del Mont Athos i que és tingut per un dels grans monjos sants del segle passat. Les seves reflexions em recorden molt a l’espiritualitat cartoixana, i abans al carisma dels primers Pares del Desert però, alhora, tenen quelcom de diferent: la intensitat del combat espiritual que Silvà dibuixa per a la vida de l’home és més forta, més dura: “L’ànima…,” -va escriure l’athonita Silvà- “només després d’una llarga lluita aprèn a ser humil”. A través de la finestra descobreixo una Grècia molt diferent de la coneguda i viatjada fins ara, perquè això… tot i que grega -i que no li discuteixin als grecomacedonis-, això és Macedònia!

L’església major de Kariés, capital del Mont Athos (gener de 2024)

Quan ja gairebé passen dues hores de trajecte d’autobús, havent passat per Estagira, el poble on va néixer Aristòtil, i travessant una carretera de muntanya plena de corbes que fa que els peregrins que m’acompanyen es persignin a cada moment, ja es divisa en l’horitzó, a la llunyania, la impressionant mole de pedra, com el Cerví, que és l’Athos: 2.033 metres d’alçada que baixen en picat cap al mar. Perquè l’Athos és una gran muntanya però, també, una de les tres penínsules de la Calcídica que converteix aquest territori, més o menys de la superfície del Maresme, en una autèntica illa veritablement isolada malgrat estar connectada al continent per una estret istme de no més de 7 quilòmetres. Des de fa més de mil anys el Mont Athos és una societat monàstica independent, separada de la resta del món, on només hi viuen homes (les dones tenen vetada l’entrada i, fins fa quatre dies, també els nens, que ara poden entrar acompanyats dels seus pares o familiars com a peregrins). Aquest fet és una autèntica anomalia dins la Unió Europea però, pel que sembla, quan Grècia va negociar l’entrada a la Comunitat Europea (culminada l’1 de gener de 1981), la continuïtat de l’estatus especial del Mont Athos va ser una de les condicions irrenunciables de la República Hel·lènica. Formalment la península es governa com la República Monàstica Autònoma del Mont Athos. La defensa i protecció de la península queda encomanada a l’Estat grec, que exerceix la sobirania teòrica, però en la pràctica l’Athos és un món autàrquic i separat de tot, amb un sanedrí d’abats que es reuneixen a Kariés, el poble de dos-cents habitants (tots ells monjos, alguns esdevinguts una mena de funcionaris de la República monàstica) que fa de capital de l’Athos.

És aquest govern monàstic el que expedeix el diamonitrion, el passaport o salconduit que et permet entrar i sortir de l’Athos i sojornar als monestirs, amb un màxim de quatre dies. Només deu peregrins no ortodoxos poden entrar diàriament a l’Athos. Vaig contactar amb l’oficina de la República athonita a Tessalònica l’estiu anterior al viatge llargament planejat, però no va ser fins tres mesos abans de la meva entrada -que havia de ser a finals de gener, en ple hivern- que em van confirmar que tindria el permís. Amb una gran economia de paraula (tret distintiu del món athonita), em van donar el vistiplau, amb l’avís de recollir el diamonitrion a l’oficina d’Uranòpolis a l’alba del mateix jorn d’entrada a l’Athos, poca estona abans de poder agafar el vaixell. Quan el vaig tenir a les meves mans, vaig pensar que era afortunat de poder-hi viatjar en aquests temps: fins fa poques dècades cap català no tenia permesa l’entrada al Mont Athos a causa dels estralls causats per la Companyia Catalana dels almogàvers al segle XIII. L’any 2005 la Generalitat de Catalunya va reparar el greuge causat amb un acte al monestir de Vatopedi, després d’haver pagat la restauració d’una de les seves torres. La comitiva catalana, encapçalada per l’aleshores conseller de Territori i Obres Públiques Joaquim Nadal, va escoltar el discurs de l’abat Arsenios de Vatopedi, que molt sàviament va dir que “si als ulls de Déu mil anys són com un dia, Catalunya no ha trigat ni un dia en reparar els danys causats pels seus avantpassats”.

El monestir fortificat d’Iviron (gener de 2024)

Després de Kariés, l’altre nucli més poblat a l’Agion Oros -fora, és clar, dels monestirs- és Dafni, l’únic port d’entrada i sortida de l’Athos. Allà, després d’una travessa en vaixell des d’Uranòpolis, hi arribo un 28 de gener (del calendari gregorià, perquè a l’Athos encara es regeixen pel calendari julià, amb el corresponent retard de dies) i a tots els peregrins que baixem de la nau ja ens esperen uns 4×4 conduïts per monjos (també hi ha autobusos i taxis que condueixen laics que treballen per als monestirs). A partir d’aquest moment comença una odissea per entendre’s i fer-se entendre: no sempre és fàcil trobar algú que parli anglès, amb l’excepció d’algun monestir, com Simonos Petra, molt internacionalitzat. Des de Kariés emprendré el camí cap a Iviron, el primer dels monestirs on m’allotjaré durant dos dies. Tindré l’oportunitat, en aquesta primera incursió a l’Athos, de visitar Stavronikita (un dels racons més bonics que he vist mai a la Mediterrània, d’una bellesa tan harmoniosa com senzilla), i també de sojornar a Simonos Petra, el més conegut i, per molts, més espectacular cenobi de la Muntanya Sagrada.

Arribada a Stavronikita (gener de 2024)

Actualment el Mont Athos està format per vint monestirs disseminats per tota la península. No tots els monjos viuen en aquestes comunitats, ja que és habitual trobar arreu del territori les sketae, ermites (habitualment molt ben cuidades, tant d’arquitectura, com de jardí i hort, i també els seus camps de vinya) on els abats donen permís per viure-hi a un o dos monjos. En conjunt, s’estima que actualment viuen a l’Agion Oros uns dos-mil homes monjos, tot i que en altres moments de la seva història han pogut arribar a ser-ne vuit-mil.

En el dia de la meva arribada em reconec desbordat pel trasbals de passar de la relativament tranquil·la però acolorida vila d’Uranòpolis -i encara amb el record del tràfec una mica caòtic de Tessalònica, amb el seu milió d’habitants- a la immensitat buida, poc transformada per la mà de l’home, poblada d’ànimes que es consideren “morts en vida” però amb una existència espiritualment fecunda i solaç. Tot això en un paisatge on, si oblides que disposes d’electricitat, aigua calenta (quan raja, això sí) i que la cobertura del mòbil hi arriba, podries ben pensar que estàs a la reserva espiritual d’un Imperi bizantí que va morir fa quasi sis-cents anys. Vivint aquí, potser Bizanci no ha mort.

Posta de sol a Simonos Petra (gener de 2024)

El cap barrina tot plegat arrecerant-me de l’aigua de la mar Egea que fueteja amb fúria el petit embarcador d’Iviron així que hi arribo, en un dia d’hivern radiant però amb la mar esbravada. Davant meu, sota l’Athos, s’aixeca un monestir-fortalesa curosament edificat per evitar els atacs de pirates, catalans com un servidor i altres malfactors. Em pregunto si la sobreexposició a un món perillós com és el de la mar restava als monjos de fa cinc-cents o vuit-cents anys pau d’esperit. Però només he de travessar la muralla i el gran portal per, en arribar al gran pati-plaça central, adonar-me, tot contemplant els gats despreocupats que prenen el sol ara igual que fa mil anys, que, en la vida monàstica, el món mai no destorba l’ànima de l’home que es vol lliure. O, a la manera escrita dels mestres de l’hesicasme (la doctrina i el pensament de l’eremitisme ortodox que encara segueixen a l’Athos), compilats a la meravellosa Filocàlia (“amor a la bellesa”): “I al que pregunti si l’home es pot mantenir sempre en aquest estat, cal dir-li que sempre té en ell ben arrelada la gràcia, i que l’home que té la gràcia esdevé com una cosa naturalment inamovible”, en paraules de Macari de Corint (1731-1805), aquí traduït pel prevere i catedràtic de grec de l’Autònoma Manel Balasch. Necessitarem -necessitaré- temps per copsar els motius d’aquest desconcert davant la immensitat, més encara quan ens immergim en l’envitricollada litúrgia de les vigílies nocturnes. Però això, ja hauria de ser motiu d’un altre escrit.

Pedres que parlen des de fa més dos mil anys

Tocant-banner

Castell i poblat iber del turó de Sant Miquel (Vallromanes)Caminant
Ruta i accés: passeig de 2,5 km des del Coll de Can Corbera, si hi accediu en cotxe (enllaç al punt d'accés). 
Què trobarem: restes d'un poblat iber del segle III a.C. i d'un castell medieval documentat des del 1018.

El turó de Sant Miquel és un lloc excepcional de la zona del Baix Vallès que permet connectar, a poques passes de distància, dos moments apassionants de la història del país, ben allunyats entre ells: el final de la prehistòria i els prolegomens de l’edat antiga, d’una banda, i l’era dels castells a la Catalunya medieval, de l’altra. Aquest indret es troba just en el terme que separa els municipis de Vallromanes a llevant i Montornès a ponent. De fet, la torre del castell medieval separa els dos municipis des d’una alçada de 436 metres sobre el nivell del mar.

Per fer aquesta ruta vam desplaçar-nos fins al coll de Can Corbera, per accedir al turó tot pujant un camí que, encara que amb una mica de pendent en algun punt, es fa ben amè per la varietat d’espècies que hi trobareu, des dels arbres fruiters del peu del turó, amb figueres, ametllers i alguna vinya malauradament abandonada fins a arboços i roures a mesura que aneu ascendint, un camí sempre flanquejat per romaní aquí i allà. Després d’un revolt que us farà girar ben bé 180 graus, acabeu de pujar fins que acabi el camí. A mà esquerra veureu un corriol feréstec, tapat per un bosc ben atapeït: és la pujada a la capçalera del turó i al castell.

20160828_Muralla ibèricaA pocs metres s’arriba a les primeres restes d’un mur de força alçada, d’origen iber. Si us fixeu en el terra veureu disseminades restes de ceràmica vulgar, potser remoguda de sota terra per les pluges. Som en una zona, la Serralada Litoral, de forta empremta ibera, amb la presència pròxima de diversos poblats. Un dels més importants de la serra, el poblat de Céllecs dalt del Turó Gros (536 msnm), es pot divisar des del flanc nord del turó de Sant Miquel que ara visitem. A la part més inferior de la capçalera del turó, just en un corriol que trobem abans d’encetar la pujada al castell, es divisen més restes d’aquesta antiga estructura urbanística de vint-i-tres segles d’antiguitat, un jaciment excavat a la dècada de 1960 que va palesar l’ocupació d’aquest indret des de mitjans del s. III a.C., just pocs anys abans de l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica.

Qui eren els ibers de la Serralada Litoral?

Poblat de Sant Miquel després de ser excavat el 1963-64 (Foto: Ajuntament de Montornès)
Poblat de Sant Miquel després de ser excavat el 1963-64 (Foto: Ajuntament de Montornès)

Del conjunt aproximat de dotze tribus iberes que habitaven el que avui és Catalunya, la dels laietans era la que ocupava el territori vallesà i maresmenc. La Laietània (nom procedent del mot iber Laia, “arada”) era el país dels laietans. Al capdavant dels ibers, com els laietans, se situava l’aristocràcia posseïdora de la terra: la majoria de la població, sotmesa, era pagesa. Era una societat estratificada, amb oficis especialitzats (metal·lúrgics, minaires, ceramistes…), guerrers, sacerdots… Els ibers practicaven la ramaderia i l’agricultura (especialment de secà). Elaboraven teixits, produïen objectes de ceràmica, utilitzaven el torn i coneixien la metal·lúrgia del bronze i del ferro amb els que fabricaven estris i atuells. Van comerciar amb grecs, fenicis i cartaginesos (ells els hi donaven cereals, metalls, pells, teixits i, potser, esclaus; els grecs, a canvi, els hi aportaven ceràmica, armament, joies, teixits…). Aquest és el motiu que s’hagi trobat ceràmica procedent del Mediterrani oriental en diversos jaciments ibers.

Com prova el turó de Sant Miquel, ben enlairat de la plana, els ibers laietans que allà hi vivien, preferien assentar-se en espais elevats, turons, protegits per muralles, des d’on poder divisar els altres poblats (com Céllecs) i controlar els accessos i passos de les valls. Les seves cases, com les de Sant Miquel, eren petites (fetes de sòcol de pedra i mur de tova).

L’edat mitjana: el castell de Sant Miquel.

20160828_Castell2El camí ascendent, ben ombrívol per l’espessor del bosc que ens envolta, ens mena cap al terme final del castell. Aquest va ser construït aprofitant les estructures i materials d’aquell antic poblat iber, que havia estat abandonat probablement al segle II o I a.C. La primera referència documental del castell de Sant Miquel (dit de Montornès o de Vallromanes) és de l’any 1018, però devia existir ja de molt abans: l’indret on es troba és privilegiat, des d’un turó que permet observar tot l’accés a la plana del Vallès des del pla de Barcelona. Al segle IX, després de la invasió musulmana, els francs emprengueren una política de conquestes que ocupà part del territori català que va des del Pirineu fins al Llobregat, convertint zones com el Vallès en una terra de frontera. Els castells i les torres de guatlla esdevingueren, doncs, símbol de la mobilitat i la inseguretat d’una frontera que calia defensar.

La torre circular és datada cap a l’any 1000: és una imatge genuïna de l’Alta Edat Mitjana a Catalunya, el tipus de torre com a símbol de força i seguretat. Al castell hi vivia el castlà, en el món feudal medieval, la persona, vassall del senyor, encarregada de custodiar i defensar el territori des de la casa forta o castell que li era assignat. El castlà es traslladava amb tota la seva família al castell a viure-hi per complir la seva missió. Durant l’edat mitjana, el castell del turó de Sant Miquel no va ser, doncs, una gran residència nobiliària sinó, preferentment, un espai de custodia del territori, encara que aquest espai es va anar ampliant i fent més gran amb el pas del temps. Des de la capçalera del turó, on trobem la torre com a element més elevat, podem advertir el perímetre de la fortificació, quedant dempeus les bases dels murs de muralla, que donaven als quatre punts cardinals podent divisar un bon tros de comarca.20160828_Castell de Sant Miquel

Com tants altres castells, aquest va canviar de propietaris en diverses ocasions: Pere de Montornès, Galzeran Armengol, la família Taverner (comtes de Darnius)… Els Taverner esdevingueren un llinatge nobiliari de la plena edat moderna a Catalunya: el rei Carles II concedí el títol de comte a Miquel Joan de Taverner-Montornès i d’Ardena, titular d’aquest castell, i que era cavaller de l’orde de Sant Joan (o orde de Malta), el famós orde cavaller fundat en temps de les Croades per conquerir Terra Santa.

 

Descens del turó de Sant Miquel pel corriol
Descens del turó de Sant Miquel pel corriol

Una connexió final. Entre els propietaris del castell sembla que hi podem comptar Roger de Llúria, el gran almirall del rei Pere el Gran que al segle XIII va capitanejar la conquesta catalanoaragonesa de Sicília on es va decidir el control del Mediterrani a mans de les flotes catalanes. Doncs bé: Roger va rebre aquest castell en compensació pels seus serveis prestats, entre d’altres béns. Curiosament, es creu que els ibers laietants, al segle V a.C., van servir com a mercenaris a les guerres antigues de Sicília, primer al servei dels cartaginesos i, més tard, dels grecs (probablement de la Lliga de Delos liderada per Atenes) a la Guerra del Peloponès, que també tingué escenari a la illa siciliana.

 

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA // Adrià Triquell, Parc de la Serralada Litoral. Història i itineraris, Barcelona, Editorial Piolet, 2012.
Luis A. Viñamata, “Del Castell de Montornès d’ahir al club d’avui : un llinatge al servei del país” (Conferència), Barcelona, 1973.