La Muntanya Sagrada o el desconcert davant la immensitat

Text i fotografies de Diego Sola

L’Apostolos és un taxista proper a la jubilació que fa dècades que deambula per Tessalònica, la bulliciosa capital de la Macedònia grega. M’explica, portant-me a la terminal d’autobusos que connecta la ciutat amb la península Calcídica, que ha estat diverses vegades a la Muntanya Sagrada (l’Agion Oros) visitant alguns monjos coneguts. Per ell, el paisatge i el menjar són dues de les millors coses d’aquell recòndit racó d’Europa i la Mediterrània, a on m’hi dirigeixo per encetar una particular peregrinació al cor de la Cristiandat ortodoxa. Perquè el Mont Athos, com més habitualment es coneix aquest indret, és, per als fidels cristians de l’Orient (no només pels grecs, també pels búlgars, els serbis, els romanesos, els russos i molts d’altres), el bastió i el far de la seva Església ortodoxa.

En la ruta de Tessalònica a Uranòpolis, la darrera localitat de la perifèria (regió) de Macedònia abans de travessar el mur (de terra i aigua) cap a l’Athos, llegeixo els escrits de Silvà l’Athonita (1866-1933), un monjo rus que va viure al monestir de Sant Pantaleó del Mont Athos i que és tingut per un dels grans monjos sants del segle passat. Les seves reflexions em recorden molt a l’espiritualitat cartoixana, i abans al carisma dels primers Pares del Desert però, alhora, tenen quelcom de diferent: la intensitat del combat espiritual que Silvà dibuixa per a la vida de l’home és més forta, més dura: “L’ànima…,” -va escriure l’athonita Silvà- “només després d’una llarga lluita aprèn a ser humil”. A través de la finestra descobreixo una Grècia molt diferent de la coneguda i viatjada fins ara, perquè això… tot i que grega -i que no li discuteixin als grecomacedonis-, això és Macedònia!

Quan ja gairebé passen dues hores de trajecte d’autobús, havent passat per Estagira, el poble on va néixer Aristòtil, i travessant una carretera de muntanya plena de corbes que fa que els peregrins que m’acompanyen es persignin a cada moment, ja es divisa en l’horitzó, a la llunyania, la impressionant mole de pedra, com el Cerví, que és l’Athos: 2.033 metres d’alçada que baixen en picat cap al mar. Perquè l’Athos és una gran muntanya però, també, una de les tres penínsules de la Calcídica que converteix aquest territori, més o menys de la superfície del Maresme, en una autèntica illa veritablement isolada malgrat estar connectada al continent per una estret istme de no més de 7 quilòmetres. Des de fa més de mil anys el Mont Athos és una societat monàstica independent, separada de la resta del món, on només hi viuen homes (les dones tenen vetada l’entrada i, fins fa quatre dies, també els nens, que ara poden entrar acompanyats dels seus pares o familiars com a peregrins). Aquest fet és una autèntica anomalia dins la Unió Europea però, pel que sembla, quan Grècia va negociar l’entrada a la Comunitat Europea (culminada l’1 de gener de 1981), la continuïtat de l’estatus especial del Mont Athos va ser una de les condicions irrenunciables de la República Hel·lènica. Formalment la península es governa com la República Monàstica Autònoma del Mont Athos. La defensa i protecció de la península queda encomanada a l’Estat grec, que exerceix la sobirania teòrica, però en la pràctica l’Athos és un món autàrquic i separat de tot, amb un sanedrí d’abats que es reuneixen a Kariés, el poble de dos-cents habitants (tots ells monjos, alguns esdevinguts una mena de funcionaris de la República monàstica) que fa de capital de l’Athos.

És aquest govern monàstic el que expedeix el diamonitrion, el passaport o salconduit que et permet entrar i sortir de l’Athos i sojornar als monestirs, amb un màxim de quatre dies. Només deu peregrins no ortodoxos poden entrar diàriament a l’Athos. Vaig contactar amb l’oficina de la República athonita a Tessalònica l’estiu anterior al viatge llargament planejat, però no va ser fins tres mesos abans de la meva entrada -que havia de ser a finals de gener, en ple hivern- que em van confirmar que tindria el permís. Amb una gran economia de paraula (tret distintiu del món athonita), em van donar el vistiplau, amb l’avís de recollir el diamonitrion a l’oficina d’Uranòpolis a l’alba del mateix jorn d’entrada a l’Athos, poca estona abans de poder agafar el vaixell. Quan el vaig tenir a les meves mans, vaig pensar que era afortunat de poder-hi viatjar en aquests temps: fins fa poques dècades cap català no tenia permesa l’entrada al Mont Athos a causa dels estralls causats per la Companyia Catalana dels almogàvers al segle XIII. L’any 2005 la Generalitat de Catalunya va reparar el greuge causat amb un acte al monestir de Vatopedi, després d’haver pagat la restauració d’una de les seves torres. La comitiva catalana, encapçalada per l’aleshores conseller de Territori i Obres Públiques Joaquim Nadal, va escoltar el discurs de l’abat Arsenios de Vatopedi, que molt sàviament va dir que “si als ulls de Déu mil anys són com un dia, Catalunya no ha trigat ni un dia en reparar els danys causats pels seus avantpassats”.

Després de Kariés, l’altre nucli més poblat a l’Agion Oros -fora, és clar, dels monestirs- és Dafni, l’únic port d’entrada i sortida de l’Athos. Allà, després d’una travessa en vaixell des d’Uranòpolis, hi arribo un 28 de gener (del calendari gregorià, perquè a l’Athos encara es regeixen pel calendari julià, amb el corresponent retard de dies) i a tots els peregrins que baixem de la nau ja ens esperen uns 4×4 conduïts per monjos (també hi ha autobusos i taxis que condueixen laics que treballen per als monestirs). A partir d’aquest moment comença una odissea per entendre’s i fer-se entendre: no sempre és fàcil trobar algú que parli anglès, amb l’excepció d’algun monestir, com Simonos Petra, molt internacionalitzat. Des de Kariés emprendré el camí cap a Iviron, el primer dels monestirs on m’allotjaré durant dos dies. Tindré l’oportunitat, en aquesta primera incursió a l’Athos, de visitar Stavronikita (un dels racons més bonics que he vist mai a la Mediterrània, d’una bellesa tan harmoniosa com senzilla), i també de sojornar a Simonos Petra, el més conegut i, per molts, més espectacular cenobi de la Muntanya Sagrada.

Actualment el Mont Athos està format per vint monestirs disseminats per tota la península. No tots els monjos viuen en aquestes comunitats, ja que és habitual trobar arreu del territori les sketae, ermites (habitualment molt ben cuidades, tant d’arquitectura, com de jardí i hort, i també els seus camps de vinya) on els abats donen permís per viure-hi a un o dos monjos. En conjunt, s’estima que actualment viuen a l’Agion Oros uns dos-mil homes monjos, tot i que en altres moments de la seva història han pogut arribar a ser-ne vuit-mil.

En el dia de la meva arribada em reconec desbordat pel trasbals de passar de la relativament tranquil·la però acolorida vila d’Uranòpolis -i encara amb el record del tràfec una mica caòtic de Tessalònica, amb el seu milió d’habitants- a la immensitat buida, poc transformada per la mà de l’home, poblada d’ànimes que es consideren “morts en vida” però amb una existència espiritualment fecunda i solaç. Tot això en un paisatge on, si oblides que disposes d’electricitat, aigua calenta (quan raja, això sí) i que la cobertura del mòbil hi arriba, podries ben pensar que estàs a la reserva espiritual d’un Imperi bizantí que va morir fa quasi sis-cents anys. Vivint aquí, potser Bizanci no ha mort.

El cap barrina tot plegat arrecerant-me de l’aigua de la mar Egea que fueteja amb fúria el petit embarcador d’Iviron així que hi arribo, en un dia d’hivern radiant però amb la mar esbravada. Davant meu, sota l’Athos, s’aixeca un monestir-fortalesa curosament edificat per evitar els atacs de pirates, catalans com un servidor i altres malfactors. Em pregunto si la sobreexposició a un món perillós com és el de la mar restava als monjos de fa cinc-cents o vuit-cents anys pau d’esperit. Però només he de travessar la muralla i el gran portal per, en arribar al gran pati-plaça central, adonar-me, tot contemplant els gats despreocupats que prenen el sol ara igual que fa mil anys, que, en la vida monàstica, el món mai no destorba l’ànima de l’home que es vol lliure. O, a la manera escrita dels mestres de l’hesicasme (la doctrina i el pensament de l’eremitisme ortodox que encara segueixen a l’Athos), compilats a la meravellosa Filocàlia (“amor a la bellesa”): “I al que pregunti si l’home es pot mantenir sempre en aquest estat, cal dir-li que sempre té en ell ben arrelada la gràcia, i que l’home que té la gràcia esdevé com una cosa naturalment inamovible”, en paraules de Macari de Corint (1731-1805), aquí traduït pel prevere i catedràtic de grec de l’Autònoma Manel Balasch. Necessitarem -necessitaré- temps per copsar els motius d’aquest desconcert davant la immensitat, més encara quan ens immergim en l’envitricollada litúrgia de les vigílies nocturnes. Però això, ja hauria de ser motiu d’un altre escrit.