Els secrets que Tombouctou amaga

3195631226_359024bedf
Mesquita i madrassa (escola) de Sankore a Tombouctou.

La guerra a Mali ha tornat a llançar aquests dies a les primeres pàgines dels diaris la importància d’una antiga ciutat: Tombouctou. Fa segles, aquesta ciutat que actualment compta amb poc menys de 40.000 habitants, fou el centre comercial més important del Sahel; i fa cinc-cents anys, Tombouctou va esdevenir l’epicentre més brillant i esplendorós de la cultura islàmica.

Aquesta setmana diversos filòlegs i historiadors han aixecat la veu d’alarma després de sentir l’alcalde de la ciutat, Ousmande Halle, denunciant que els islamistes havien calat foc a l’Institut Ahmed Baba abans de retirar-se de la ciutat davant l’entrada de les tropes malianes i franceses. L’Ahmed Baba havia estat una inversió de l’ONU i diverses institucions del món per convertir la gran ciutat del desert, amb un inestimable patrimoni documental, en un centre de recerca històrica de referència. Els seus fons reuneixen vora 100.000 documents, entre els quals antiquíssims alcorans i tractats d’astronomia i medicina. Sembla que finalment, però, el dany ha estat menor de l’anunciat.

I és que Tombouctou és tota ella una ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Tombouctou fou fundada ara fa mil anys per nòmades tuaregs, els homes del desert. Al segle XIV el poderós Imperi de Mali la convertí en un nus comercial de primer ordre, el lloc de pas i intercanvi de les caravanes que recorrien tot el desert del Sàhara. L’indret perfecte, a més, per embarcar i desembarcar mercaderies, pel pas del riu Níger a tocar de les muralles. Al segle XVI la ciutat comptava ja amb 40.000 habitants. En aquells anys, Barcelona tenia poc més de 20.000 habitants!

Sankore fou l’escola islàmica (i mesquita) més important dels temps moderns al Sahel, una escola amb uns mestres formats a les millors acadèmies islàmiques del Pròxim Orient, com la de Damasc, a Síria, la vella capital dels omeies (661-750). Sankore, que encara funciona avui dia com un dels centres acadèmics integrants de la Universitat de Tombouctou, fou fundada per una dona pels volts del 1300. La dona en qüestió era una rica dama de l’ètnia mandinga, un poble acostumat a viure sempre en el mateix lloc, i gaudia d’una gran riquesa que va invertir en aquest projecte. Els fundadors volien que a Tombouctou ensenyessin intel·lectuals d’arreu de l’Àfrica islàmica. Van arribar a tenir fins a 25.000 alumnes! I una biblioteca de centenars de milers de volums. Els estudiants aprenien i memoritzaven l’Alcorà, però també  rebien una completa instrucció en matemàtiques, astronomia, física, química i llengües.

Ahmed Baba (1556-1627), escriptor i jurista, fou un dels deixebles de l’esplendorosa Tombouctou. Nascut en una retirada aldea del desert a 250 quilòmetres al nord de Tombouctou, de petit va traslladar-se amb el seu pare a la capital de la ciència i el saber islàmic per aprendre tot el coneixement del món que aleshores allà es custodiava. Es formà com un brillant jurisprudent i hàbil gramàtic. Mentre estudiava lleis i ciències a Tombouctou, la dinastia marroquina dels saadís va conquerir la ciutat del coneixement. Com que Ahmed denuncià l’ocupació sadita, fou deportat amb tota la seva família a Marràqueix. I l’home s’emportà amb ell la seva biblioteca personal que era, segons diuen els cronistes, de 1.600 manuscrits. Els erudits tomboucturesos van reclamar al sultà del Marroc que Ahmed tornés a la ciutat, prerrogativa que fou acceptada i, així, Ahmed Baba pogué acabar els seus dies investigant, ensenyant i escrivint a Tombouctou, on morí a -l’aleshores- venerable edat de 71 anys.

Davant la bogeria d’alguns que en els darrers mesos i en nom de la xaria han intentat cremar fins i tot la seva llei divina i encara alguns temples, va bé recordar algun proverbi d’Ahmed Baba: “Déu mai no treu la saviesa”.

Anuncis