Desil·lusions, política-ficció i ‘realpolitik’

Malauradament, el partit que tant havia il·lusionat a molta gent a la política de base municipal, a finals dels setanta i als anys vuitanta, ara ha dilapidat tot el seu llegat. Els nefastos resultats del socialisme català no tenen la crisi econòmica i el factor “canvi per inèrcia conjuntural” per causant, com ha dit el senyor Montilla o el senyor Iceta. Mireu el mapa electoral català resultant de les eleccions del 22 de maig de 2011. Tenim tres escenaris principals: caigudes d’alcaldies socialistes, victòries històriques (per inèdites fins el 2011) de CiU i apuntalament de majories absolutes de CiU. I, particularment, excepcions on el potencial del candidat i la seva obra de govern ha passat pel davant de les sigles (al Vallès Oriental, Granollers i la majoria absoluta socialista n’és l’exponent).

Canvis de governs per inèrcia conjuntural? Les alcaldies de CiU ja governades abans de la crisi no han caigut, sinó que generalment han vist com es consolidaven amb més vots i més regidors. Moltes de les del PSC sí que han caigut, quasi com un efecte dominó. La conclusió és clara: més enllà de la crisi, el PSC és un partit sense crèdit. Trenta-dos anys de bipartidisme CiU-PSC a nivell polític general deixen ara un escenari d’hegemonia total per als nacionalistes (Generalitat, les quatre diputacions, Barcelona i la majoria de consells comarcals i alcaldies del país).

Quin és el problema? El PSC no té discurs, l’ha cremat tot a base de burocràcia i clientelisme. Al final, de partit d’esquerres només n’ha quedat estèticament el nom i el color vermell, i, humanament, les bones intencions de molts dels seus membres. El PSC ha perdut per causar desil·lusió i sensació d’engany a la seva pròpia gent, que ara ja prefereix altres opcions fins i tot en aigües ideològiques diferents a les del votant. Ara, molta gent d’esquerres vota CiU sense problemes i l’adopta com l’opció pròpia i natural.

L’altra qüestió important segons l’opinió d’un servidor per explicar la crisi del PSC: la no-definició en el terreny nacional. El PSC què vol per Catalunya? Què pensa que ha de ser políticament Catalunya? Com es recuperarà la pèrdua d’autogovern arran de la sentència del tribunal constitucional? Està a favor o en contra de concentrar els recursos fiscals propis a casa nostra?

Mentre hi havia una llarga pista asfaltada per aplicar reformes socials, el PSC tenia sentit. Tenia sentit barrejar gent amb consideracions nacionals i ideològiques diferents per consolidar l’estat del benestar. Ara que ja no es poden fer les reformes d’abans, i ara que un partit també molt heterogeni i ideològicament heterodox com CDC pot causar la sensació que també sap fer polítiques de progrés socioeconòmic, ara que passa tot això tenim tot un conjunt de persones amb plantejaments ideològics excessivament allunyats que no sap què fer amb el discurs (o no-discurs) d’un partit, el PSC, sense el qual no es pot entendre la història recent de Catalunya i que ara resulta que llisca per una pendent cap a l’abisme.

Si algú, fa vuit anys, hagués afirmat que tot això passaria, l’haurien pres per boig i amant sempitern de la política ficció. La realitat, però, és que fa vuit anys eren molts els sectors que anunciaven la més que probable desaparició de CiU del mapa polític català en un termini de temps relativament raonable. Sorprenent és que, vuit anys més tard, qui està al límit de la seva escissió és qui més alegrement ho afirmava.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s